Les emocions

2.1.Un model universal

Les emocions i la seva expressió s’han programat en el cervell humà durant el procés evolutiu.

Una emoció forta neix en la zona més profunda del cervell i, després, es modera o filtra principalment en els lòbuls frontals. En general, la part esquerra del cervell està especialitzada en l’alegria i les emocions positives, mentrestant la part dreta es dedica a les emocions negatives (tristesa, por, fàstic...). La estimulació de les zones cerebrals específiques de cada emoció actua a través de neurotransmissors (adrenalina, serotonina, endorfines) o hormones (cortisol, andrògens).

L’expressió de les emocions és universal. No depenen de la raça ni de la cultura: somriure o frunzir les celles tenen el mateix significat per tot el món. Les emocions provoquen:

• Gestos facials: que desempenyen un important paper en la comunicació; fins i tot el nadó expressa les seves emocions perfectament tan sols per aquest medi: enrogiment o pal·lidesa del rostre; riures o llàgrimes; alteració de la veu; actituds de lluita, de fugida o de sumició; canvi en el ritme respiratori i cardíac; salivació excessiva o sequedat de la boca; dilatació o estrenyiment de les pupil·les; eriçament del borrissol.

2.2.Les emocions primàries

Els psicòlegs reconeixen sis emocions primàries, amb infinita varietat de muscles, arrugades en el caràcter o personalitat de tots i cada un dels individus:

• La por:

La por posa el cos en alerta màxima, llest per fugir. Provoca un alçament de les celles, la elevació dels parpelles superiors (que deixa visible el blanc dels ulls), l’arrugament del front, l’obertura de la boca, l’alçament dels llavis i també l’aparició de la suor en el front o en les mans. El cor i la respiració curta s’acceleren, el cos es immobilitza, el to muscular augmenta, la pell es més pàl·lida (ja que la sang que conté es desvia als músculs) i la boca es seca.

• La còlera:

La còlera situa el cos en estat d’agressió. Les celles es frunzen i apareixen arrugues verticals de la pell sobre el nas; els ulls, mig tancats, semblen furiosos; el rostre s’enrogeix; la boca es queda tancada o entreoberta però els llavis, contrets, descobren les dents. El cor i la respiració amplia s’acceleren, i el cos es recull sobre si mateix amb els músculs preparats per saltar.

• El fàstic:

El fàstic s’expressa amb els ulls tancats, les celles caigudes, grans plecs en el front i avall del nas, i amb els pòmuls i galtes bombades. Els llavis, en pinça, poden deixar entreveure la llengua. Les mans s’alcen i mostren les palmes, com si estigués rebutjant un objecte. En ocasions, es produeix una sensació de nàusea.

• La tristesa:

Les parpelles s’entornen i els ulls enrogits, brillen o ploren amb poca intensitat. Només l’angle intern de les celles puja, mentrestant els comissures de la boca apunten cap avall. El cor es ralenteix, la respiració és amplia i lenta, interrompuda per sospirs i petites inspiracions molt superficials. El cos, més bé immòbil, sembla recloure’s en si mateix, i el to muscular és dèbil.

• L’alegria:

Un somriure ampli il·lumina el rostre i el llavi superior s’alça per deixar visible les dents de la mandíbula superior, encara que amb el riure es obre tota la boca i es mostra tota la dentició. En l’angle extern dels ulls, amb prou feines oberts, ressalten les arrugues de les potes de gall i en la part inferior apareixen borses. Les galtes es bomben a causa de la contracció dels músculs cutanis. La respiració es lenta i amplia, entretallada per petites pauses, i el ritme cardíac sol accelerar-se.

• La sorpresa:

Les parpelles, elevades, deixen veure el blanc dels ulls (rodons com plats). La boca es queda entreoberta per la contracció de les galtes i la reculada del llavi superior, amb un aspecte més semblant al d’un somriure forçat que va a l’expressió de la por. Després d’una breu acceleració, el cor es ralenteix ràpidament; la respiració es bloqueja lleugerament al inspirar.