Erotomania (Un amor irracional)

3.2.1.1Definició

La erotomania és un deliri crònic no esquizofrènic, classificat en la categoria de deliris paranoics passionals. Es tracta d’una alineació mental causada per l’amor i caracteritzada per un deliri eròtic que provoca que la persona tingui la convicció errònia de que l’altre persona l’ama. No obstant això, a diferència del malalt esquizofrènic, la persona erotòmana conserva intacta les demés funcions mentals, de forma que pot seguir treballant i portant una vida aparentment normal. En els deliris crònics no esquizofrènics, les idees delirants només afecten a una part de la vida psíquica afectiva o de relació.

En la majoria dels casos, la erotomania afecta a dones majors de 35 anys.

3.2.1.2.Desenvolupament

Aquesta malaltia va ser descrita en 1921 per Gaëtan de Clérambault com un trastorn de tres fases a partir d’un principi de partida:

• Postulat:

La persona erotòmana intueix que una persona se li està insinuant, no de forma directa, sinó mediant alguna senyal: una mirada, un gest, una estreta de mans, per exemple. Com a regla general, la persona erotòmana és una dona, i qui suposadament s’ha enamorat d’ella, és un home, que normalment desenvolupa una activitat laboral de cert prestigi (com un metge, un professor, una persona famosa, etc.). Segons la persona erotòmana, sempre és l’altre qui s’insinua primer.

• Fase d’amor:

La persona erotòmana es sent segura de ser amada, posat que interpreta cada gest de l’altre com si fos una prova d’amor i de passió, per el que ella també es predisposa a mostrar-li el seu desig. Per això, comença a insinuar-se de la forma més directa mediant cartes, trucades telefòniques, o fins i tot seguint-lo. Si l’home està casat o compromès, la persona erotòmana es convens de que ja no ama a la seva dona, o bé que ella el força a estar amb ell, o de que ell és massa bo per separar-se de la seva dona encara que l’ami a ella, etc. D’aquesta manera la mínima resposta del home s’interpreta com a una afirmació d’amor. Es tracta d’un amor platònic, de forma que la sexualitat no està present en aquest deliri perquè l’amor és pur i desinteressat.

• Fase de despit:

Al cap d’un temps, la persona erotòmana es dóna compte de que és rebutjada. Es sent profundament ferida i entra en una fase de depressió, en la que a vegades no troba la seva raó d’existir.

• Fase de rancor:

Influïda per el seu narcisisme, la persona erotòmana surt d’aquesta fase de depressió. L’única manera de no enfonsar-se és projectar en l’altre aquesta ferida, en forma de rancor i odi. Aquest mecanisme és pot manifestar en forma d’autèntiques persecucions, amenaces i inclòs en actes violents (cops, ferides i, en el cas més extrem, l’assassinat).

3.2.1.3 Causes

Les causes de la erotomania estan mal definides, encara que es descarta que sigui a una alteració genètica. Algunes persones tendeixen a compensar les seves carències afectives amb un comportament erotòman.

Tal com passa en determinades malalties mentals, s’observa una personalitat paranoica amb egocentrisme, orgull (causa per la que amb freqüència el pacient tendeix a associar el objecte amb el seu desig amb algú que valora molt), falsedat de judici i rigidesa psicològica.

3.2.1.4 Tractaments

En els casos més greus en la que la persona erotòmana pot ser perillosa ha de tractar-s’hi amb medicaments antipsicòtics o neurolèptics. No obstant això, quan es proposa un tractament mediant psicoteràpia es corre el risc de que el o la pacient trobi en el metge el nou objecte de la seva passió.